El moment

L'hora ha arribat, ja em tens organitzant la benvinguda de la família. Nervis? no encara, suposo que a mesura de que s'atansi el moment, els nervis aniran en augment.

Una mica de sensacions extranyes si es tenen, com uns nervis d'excursió, però diferents, molt diferents. Sóc pare! ja ho sabia, però és que ara ens haurem de conéixer mutuament i cuidar-nos, perque ens necessitem. Tots a una, els tres i la fiera petita.

L'hora ha arribat, me'n vaig a buscar el tren, a la nit ja estarem junts, per fi. Tot arriba,...

Demà ja explicarem com ha anat el retrobament,...


VamosJugarFutbol

PD. I al sahara també estan molt contents d'augmentar la família, com nosaltres.

Sí, sí, sí!!

Per fi, el dia esperat, el dia. Ja ha arribat.

Les 09,11h del matí, 30 ºC de temperatura, rodejat d'aigua salada, i amb Queen sonant de fons. La notícia, la trucada no la sento, l'espero, però no la sento. És un missatge sms al mòbil, d'un número desconegut, però jo sé d'on vé. La signatura feta. Ja som pares.

Ja ho erem, però ara tenim, a més la llei de costat. El petit budeta ja és fill nostre, ja te pares.

Quin descans, per no descansar mai més (és broma), però amb molta il·lusió d'iniciar aquesta nova etapa.

No escric res més perque no puc pensar tranquil i les paraules se'm barregen amb els pensaments i els sentiments, i no els puc ordenar. Ja ho faré amb més calma. De moment a preparar la logística per la tornada esperada. Dia 15.

El gran dia

Avui havia de ser el gran dia, però no ho serà. Avui era el dia del retrobament familiar, però no ho serà. El destí ens vol fer esperar una setmana més. Serà el 15. El gran dia. El dia.

Ara a creuar els dits i que el diumenge la Rosita faci la signatura més important de la seva vida (de moment, i més important que la hipoteca). Tot indica que així serà, però fins aquell moment no podrem dir blat. Ens enviarà la foto que així quedi constància. L'esperem.

Paciència, paciència i més paciència.